A part de les teories que diuen que l’increment de la temperatura està relacionat amb l’increment de CO2 que hi ha hagut al llarg de la història han aparegut diferents teories que intenten explicar aquest increment de temperatura a partir d’altres fenòmens.
Un d’aquests fenòmens serien les taques solars, és a dir, comparen a partir dels gràfics d’increment de temperatura, dels últims anys, amb l’aparició de taques solars. Diuen que quan hi hagut una pujada de temperatura aquesta està relacionada amb l’activitat del sol i no amb la quantitat de CO2. Tot i que la corba dels últims anys encaixa no han mostrat la resta dels 400.000 anys anteriors. A més a més no tenen explicacions del perquè de l’augment de CO2 només comenten i argumenten l’increment de temperatura.
Hi ha altres teories que diuen que l’increment de temperatura és qui ha provocat l’increment de CO2 ja que hauria augmentat la quantitat de massa foliar i aquesta al descomposar-se seria una gran font de CO2. Per altra banda, també es diu que els pics de CO2 van ser deguts a erupcions volcàniques.
dilluns, 24 de maig del 2010
Quina quantitat de metà s’allibera per any com a conseqüència de la fusió del permagel?
A conseqüència de la fusió de permagel, és a dir la capa de gel permanent a la superfície del sòl de les regions més fredes com la tundra. Aquest es pot trobar en àrees circumpolar de Canadà, Alaska, Rússia i al nord d’Europa. En diferents estudis s’ha observat que sota aquest gel hi ha grans quantitat de gasos, entre ells el metà. El desglaç d’aquest preocupa a la comunitat científica ja que cada any s’alliberen 50 milions de tones; i aquest gas és molt més actiu (20%) que el CO2 en el procés d’efecte hivernacle. La majoria del desglaç succeeix en la zona de l’Àrtic.
Aquest fet també és preocupant ja que aquesta quantitat de metà és el doble de la que hi ha de CO2 a l’atmosfera i com ja s’ha comentat té el doble d’activitat que el gas més conegut causant de l’efecte hivernacle, el CO2. Per tant s’ha de tenir molt en compte el gas desprès pel desglaç del permafrost; no obstant aquest no es té en compte en els diferents models d’increment de temperatura del planeta.
Aquest fet també és preocupant ja que aquesta quantitat de metà és el doble de la que hi ha de CO2 a l’atmosfera i com ja s’ha comentat té el doble d’activitat que el gas més conegut causant de l’efecte hivernacle, el CO2. Per tant s’ha de tenir molt en compte el gas desprès pel desglaç del permafrost; no obstant aquest no es té en compte en els diferents models d’increment de temperatura del planeta.
dijous, 20 de maig del 2010
Què és el permagel i quin/quins mecanisme de retroalimentació pot provocar el seu desgel?
El permagel o permafrost és la capa de gel en estat permanent de congelació en els nivells superficials del sòl de les regions molt fredes o periglaciars com la tundra. Es pot dividir en pergelisòl, la capa gelada més profunda, i mol•lisòl, la capa més superficial que acostuma a descongelar-se. Ocupa una quarta part de les terres emergides del planeta i es troba, sobretot, en zones polars, Groenlàndia i, en menor quantitat, en Canadà, Alaska, el nord d’Europa, Àsia i l’Antàrtida. El permagel emmagatzema un gran registre de les temperatures del planeta en els darrers segles.
El major problema actual és que el permafrost s’està desglaçant. Això provoca molts de problemes per les construccions que hi ha a sobre i pel fet que emmagatzema, en les seves capes superiors, grans quantitats de CO2 i metà (20 vegades més potent que el CO2), dos dels gasos més contaminants, l’alliberament dels quals augmentaria l’escalfament global.
Retroaccions positives:
• El desgel del permagel, superfície que reflexa molta radiació solar degut al seu color, fa augmentar la superfície d’aigua, superfície que emet menys radiació solar de la que absorbeix, i això fa augmentar la temperatura superficial de l’oceà i, posteriorment, la temperatura de l’aire que fa disminuir la quantitat de permagel.
• A una major temperatura de l’aire, el permagel es desgela a més velocitat alliberant quantitats importants de CO2 i CH4, gasos d’efecte hivernacle, a l’atmosfera. L’alliberament d’aquests gasos, però sobretot de CH4, provoca un augment, a escala global de la temperatura, cosa que fa que el permagel es continuï desfent.
El major problema actual és que el permafrost s’està desglaçant. Això provoca molts de problemes per les construccions que hi ha a sobre i pel fet que emmagatzema, en les seves capes superiors, grans quantitats de CO2 i metà (20 vegades més potent que el CO2), dos dels gasos més contaminants, l’alliberament dels quals augmentaria l’escalfament global.
Retroaccions positives:
• El desgel del permagel, superfície que reflexa molta radiació solar degut al seu color, fa augmentar la superfície d’aigua, superfície que emet menys radiació solar de la que absorbeix, i això fa augmentar la temperatura superficial de l’oceà i, posteriorment, la temperatura de l’aire que fa disminuir la quantitat de permagel.
• A una major temperatura de l’aire, el permagel es desgela a més velocitat alliberant quantitats importants de CO2 i CH4, gasos d’efecte hivernacle, a l’atmosfera. L’alliberament d’aquests gasos, però sobretot de CH4, provoca un augment, a escala global de la temperatura, cosa que fa que el permagel es continuï desfent.
dilluns, 17 de maig del 2010
FOTOS DE PRÁCTICAS
Aqui teneis las fotos de mi primera semana de prácticas, son de rieras de las gavarres.
dijous, 13 de maig del 2010
Quines són les projeccions pel que fa a la cobertura de gel a l’oceà Àrtic en les properes dècades?
Es considera que els gels marins de l’Àrtic i la capa de gel de Groenlàndia són els elements més sensibles a l’augment de temperatura. A altes latituds de l’hemisferi nord l’augment de la temperatura serà més elevat que la mitjana i als oceans serà un augment més baix.
Es preveu que d’aquí unes dècades, l’oceà àrtic sigui navegable.
La cobertura de gel a l’oceà àrtic disminuirà de manera dràstica. Això exposarà una major superfície dels oceans més foscos, que absorbeix més radiació que la capa de gel marí blanc, de manera que l’escalfament s’amplificarà i el desgel serà més ràpid.
Tot i estar a latituds elevades, el comportament de l’Àrtic i l’Antàrtic és diferent.
La capa de gel de l’Antàrtic és menys sensible als canvis de temperatura, però les projeccions del seu comportament futur no són gens clares. L’estabilitat del casquet Antàrtic és més gran ja que és continental, però l’inici de la fusió, amb el conseqüent ascens del nivell del mar, i el fet que una bona part del casquet Antàrtic es troba a sobre de sòl situat sota el nivell del mar, podria produir una situació d’inestabilitat i destrucció molt ràpida de la massa de gel.
A la part oest de l’Antàrtic les temperatures superficials han disminuït 0,2 ºC per dècada i el refredament continua degut a dos raons principalment. Primer, l’escalfament global ha provocat un canvi en la circulació dels vents concentrant l’aire fred més proper a la superfície. Segon, el forat a la capa d’ozó ha produït una disminució de les temperatures a la primavera i l’estiu. No obstant, s’espera que un cop el forat comenci a reparar-se, augmenti l’aire càlid sobre aquest territori, comportant una major humitat i pluges que, al caure a la superfície i congelar-se, augmentaran el gruix de gel com ha estat succeint al costat est, on ha augmentat en 2,2 cm per dècada des de 1990. Si bé l’interior es manté glaçat, hi ha sectors que sí estan mostrant les conseqüències de l’escalfament global.
Es preveu que d’aquí unes dècades, l’oceà àrtic sigui navegable.
La cobertura de gel a l’oceà àrtic disminuirà de manera dràstica. Això exposarà una major superfície dels oceans més foscos, que absorbeix més radiació que la capa de gel marí blanc, de manera que l’escalfament s’amplificarà i el desgel serà més ràpid.
Tot i estar a latituds elevades, el comportament de l’Àrtic i l’Antàrtic és diferent.
La capa de gel de l’Antàrtic és menys sensible als canvis de temperatura, però les projeccions del seu comportament futur no són gens clares. L’estabilitat del casquet Antàrtic és més gran ja que és continental, però l’inici de la fusió, amb el conseqüent ascens del nivell del mar, i el fet que una bona part del casquet Antàrtic es troba a sobre de sòl situat sota el nivell del mar, podria produir una situació d’inestabilitat i destrucció molt ràpida de la massa de gel.
A la part oest de l’Antàrtic les temperatures superficials han disminuït 0,2 ºC per dècada i el refredament continua degut a dos raons principalment. Primer, l’escalfament global ha provocat un canvi en la circulació dels vents concentrant l’aire fred més proper a la superfície. Segon, el forat a la capa d’ozó ha produït una disminució de les temperatures a la primavera i l’estiu. No obstant, s’espera que un cop el forat comenci a reparar-se, augmenti l’aire càlid sobre aquest territori, comportant una major humitat i pluges que, al caure a la superfície i congelar-se, augmentaran el gruix de gel com ha estat succeint al costat est, on ha augmentat en 2,2 cm per dècada des de 1990. Si bé l’interior es manté glaçat, hi ha sectors que sí estan mostrant les conseqüències de l’escalfament global.
dilluns, 10 de maig del 2010
Quina és la velocitat a la qual s’ha vist reduïda la massa del gel a l’oceà Àrtic en les darreres dècades? Quines són les causes.
La velocitat de desglaç a l’Àrtic és de 7 km/any i el de Groenlàndia de 38 m/dia.
La temperatura mitjana a l’Àrtic ha augmentat gairebé 1,1 ºC durant l’últim segle, el doble de la mitjana del planeta, i la temperatura hivernal és 2 ºC més elevada.
L’Àrtic és molt vulnerable als efectes de l’escalfament global per diverses raons però n’hi ha dues que són les principals:
• Hi ha diversos components del territori que produeixen una superfície més fosca, cosa que fa que s’absorbeixi més radiació solar i, per tant, transfereix més calor a l’aire que l’envolta. D’aquesta manera, la neu es veu substituïda gradualment per la tundra que absorbeix més radiació i, posteriorment, per arbustos i vegetació. Per una altra banda, la contaminació que hi arriba des de àrees més poblades col•labora a enfosquir la neu i el gel, augmentant la capacitat d’absorbir calor.
• La troposfera sobre l’Àrtic (8-10km) és més prima que als pols (16-18km) i, per tant, la radiació que hi arriba és superior.
La temperatura mitjana a l’Àrtic ha augmentat gairebé 1,1 ºC durant l’últim segle, el doble de la mitjana del planeta, i la temperatura hivernal és 2 ºC més elevada.
L’Àrtic és molt vulnerable als efectes de l’escalfament global per diverses raons però n’hi ha dues que són les principals:
• Hi ha diversos components del territori que produeixen una superfície més fosca, cosa que fa que s’absorbeixi més radiació solar i, per tant, transfereix més calor a l’aire que l’envolta. D’aquesta manera, la neu es veu substituïda gradualment per la tundra que absorbeix més radiació i, posteriorment, per arbustos i vegetació. Per una altra banda, la contaminació que hi arriba des de àrees més poblades col•labora a enfosquir la neu i el gel, augmentant la capacitat d’absorbir calor.
• La troposfera sobre l’Àrtic (8-10km) és més prima que als pols (16-18km) i, per tant, la radiació que hi arriba és superior.
diumenge, 9 de maig del 2010
A qué se deben las variaciones estacionales de concentración de CO2?
Los niveles de dióxido de carbono en la atmósfera aumentan cerca de 2-3 partes por millón cada año y la tasa está aumentando lentamente. Además de esta tendencia al alza, hay un ciclo anual: los niveles de dióxido de carbono disminuyen en verano en el Hemisferio Norte y aumenta considerablemente en el invierno. La razón es que la mayoría de superficie con vegetación se encuentra en el Hemisferio Norte y durante el verano en el Norte plantas y árboles absorben CO2. Un efecto del aumento de la temperatura de primavera y otoño ha sido el aumento de la duración de lo que se llama vagamente "la estación de crecimiento". El crecimiento de las plantas puede comenzar antes en la primavera y puede continuar hasta más tarde. Se podría pensar que esto ayudaría a que la vegetación absorbiera más CO2, actuando como antagonista al uso de combustibles fósiles. Pero un artículo publicado en Nature (Shilong Piao et al,2008) cuestiona seriamente que esto pueda pasar: otoños más cálidos están asociados con un adelanto de la fecha en que las plantas empiezan a perder de CO2, y no al revés. Temperaturas más elevadas en primavera y otoño tienden a disminuir la duración del periodo en el que las plantas del hemisferio norte asimilan carbono. Por lo que el aumento de temperaturas podría disminuir la habilidad de la biomasa para captar carbono.
dimarts, 4 de maig del 2010
Distribució espacial dels ramets de Stachys maritima de la Rovina
Al analitzar les dades amb un índex de dispersió senzill com és:
Id=S2/µ on S2 és la variància de les dades i µ és la mitjana.
Id= 39.9 Id> 1, cosa que indica que la distribució és per contagi. Per saber si els individus estan molt agrupats es fa servir l’exponent K de la binomial negativa. Com que el nombre de parcel•les era superior a 50 es fa servir la següent aproximació:
K= µ2/(S2-µ) donant un valor de ≈ 0.182.
Per saber si aquest valor és alt o baix s’ha de calcular el valor de la màxima agregació:
K màx= n- (1/µ) ≈ 71.8
Al comparar el valor de K amb el de la màxima agregació es veu que la distribució, a més de ser per contagi, està caracteritzada per grups de rosetes en nuclis bastant homogenis.
Al fixar-s’hi en la seva distribució es veu que els individus es troben en un gradient, de més a menys individus, del mur cap al mar. Aquesta catena s’estableix en resposta al grau de fixació de la sorra, l’exposició als vents i els aports de matèria orgànica. El mur actua com a front de duna virtual, fent un hàbitat amb aportacions de sorra nova constants i, per tant, un hàbitat més aviat inestable, conegut com dunes mòbils. Així es pot veure a la figura 2 com als transectes 1 i 3 (els més propers al mur) era on es podia trobar un major nombre d’individus.
Al transecte 1 i 3 s’observa un major recobriment que al transecte 2, amb predomini de Ammophila arenaria. Això podria fer pensar que a Stachys maritima li afavoreix que el terreny estigui ocupat per altres espècies, però al camp es va constatar que la planta colonitzava zones on Ammophila arenaria encara no havia fet una capa densa.
Id=S2/µ on S2 és la variància de les dades i µ és la mitjana.
Id= 39.9 Id> 1, cosa que indica que la distribució és per contagi. Per saber si els individus estan molt agrupats es fa servir l’exponent K de la binomial negativa. Com que el nombre de parcel•les era superior a 50 es fa servir la següent aproximació:
K= µ2/(S2-µ) donant un valor de ≈ 0.182.
Per saber si aquest valor és alt o baix s’ha de calcular el valor de la màxima agregació:
K màx= n- (1/µ) ≈ 71.8
Al comparar el valor de K amb el de la màxima agregació es veu que la distribució, a més de ser per contagi, està caracteritzada per grups de rosetes en nuclis bastant homogenis.
Al fixar-s’hi en la seva distribució es veu que els individus es troben en un gradient, de més a menys individus, del mur cap al mar. Aquesta catena s’estableix en resposta al grau de fixació de la sorra, l’exposició als vents i els aports de matèria orgànica. El mur actua com a front de duna virtual, fent un hàbitat amb aportacions de sorra nova constants i, per tant, un hàbitat més aviat inestable, conegut com dunes mòbils. Així es pot veure a la figura 2 com als transectes 1 i 3 (els més propers al mur) era on es podia trobar un major nombre d’individus.
Al transecte 1 i 3 s’observa un major recobriment que al transecte 2, amb predomini de Ammophila arenaria. Això podria fer pensar que a Stachys maritima li afavoreix que el terreny estigui ocupat per altres espècies, però al camp es va constatar que la planta colonitzava zones on Ammophila arenaria encara no havia fet una capa densa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)